Sorprenent, enigmàtic, solitari, pacient...
És potser el seu tarannà...? la mirada...? l'expressió eixuta...?
Una presència tan aviat potent i penetrant com distant i gairebé buida.
Què l'ha fet així?
El seu passat, potser?
No pots evitar sentir-te fascinat per ell. Tot el que el fa et crida, i alhora t'allunya.
Sents temor, quan el veus?
Sents esgarrifances, quan el tens aprop?
Sempre vesteix de negre, ocultant el seu passat; el seu penediment.
Tanmateix, no és pas negre, el seu cor.
I serà fidel fins que les ombres se l'enduguin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada